Història del Barri
El Carrer de la Riera és sens dubte un dels primers de la ciutat de Vic i per tant porta gravada una llarga història. La seva fesomia i formació ve de tant enrere que en essència l’origen és simple, natural i humà. Tot parteix del punt més alt, la Plaça del Mercadal (Plaça Major) amb una forta activitat comercial com a centre de comarca. En el raconet avui anomenat Plaça o Racó del Pallol hi havia uns brolladors d’aigua i d’aquí baixava una riera avall fins al Carrer de la Ramada, l’antic camí ral per on entrava i sortia el bestiar. Els 3 carrerons d’aquesta desembocadura també tenen noms d’origen natural: Les Basses pels seus estanyols per abeurar el bestiar, el Pont per passar per damunt de la riera i els Arcs que sustentaven aquest pont. Tot d’una lògica esclafant.
El document més antic que lliga la Riera amb el mercat data de 1257. Pere Vila, inquilí del nostre carrer, rep la concessió d’una taula per comerciar roba els dissabtes a canvi d’un parell de capons a entregar per Tot Sants. Fabulós! Les primeres cases com la d’en Pere fan façana al carrer i darrera tenen uns horts, patis o jardins. Entre aquests i la muralla començada al S.XII sorgeix un passadís o caminet paral·lel, El Call Nou, sense enllaç directe amb la riera. El nostre carrer era cec, quedava tapiat per la muralla. Cap a ponent només s’hi podia accedir pel Portal de Malloles al Carrer de la Ramada o pel Portal de Gurb al Carrer de la Mare de Déu de les Neus.
Per la part de llevant l’única escletxa era l’humil Passatge d’en Broguera, proveït d’un forn de pa episcopal i que feia d’unió amb el Carrer de Sant Hipòlit (avui Carrer De Sant Miquel). Aquí s’hi instal·là el 1538 una Capella d’estil gòtic per dipositar les despulles de Sant Just d’Urgell, fill de Vic, donant lloc al nom actual Carrer de Sant Just.
A finals del S.XV arriben canvis a la part alta. Després de devastadores epidèmies ve la immigració a cobrir la falta de menestrals . Un nouvingut és Wilhem Jäger de Bassilea, adober i sabater. Serà una família molt prospera que donarà 4 bisbes i que obrirà un passatge davant de la seva casa, origen del Carrer dels Cassador que és la traducció de Jäger.
El nostre carrer sempre ha aglutinat artesans. El 1553 de 59 famílies que hi vivien, la meitat feien de peraires, gairebé era com un gremi. Aquests eren els menestrals que preparaven la llana per teixir. Es tractava de pentinar, filar, teixir i tenyir. La llista del cens també assenyala 5 sabaters, 3 mercaders, 2 sastres, 2 baxadors i només un doctor, calsater, traginer, notari, organista, fuster i trencador.
El 1558 Montserrat Casamitjana fa construir la Casa Galadies, únic edifici renaixentista conservat a Vic junt amb l’antic Hospital de la Santa Creu. Serà escola de jesuïtes amb estudis d’Humanitats i també Seminari del bisbat. El 1738 la finca es reparteix entre dos propietaris, estroncant la seva línea original. Abaix del carrer, fent cantonada amb el Carrer de les Basses, hi havia una font pública davant d’un forn de pa a l’hora bressol de Llucià Casadevall, futur Bisbe de Vic i gran orgull dels seus habitants per ser nascut a la ciutat. Tant que va ser rebut per 12 capellans muntats a cavall i amb un discurs de l’alcalde i veí Manel Galadies, reconstructor del venerable edifici. El 1852 acaben les obres de reforma: eixamplament del portal i nova clau de l’arc a mode de plànol en marbre de Carrara.
En aquesta època funcionava a ple rendiment el Seminari Tridentí del Carrer Sant Just, amb fins a mil estudiants que omplien el nostre carrer de capes i tarots. Per aquesta Escola Catedralícia passaran personatges de renom com Balmes, Claret, Torras i Bages, Collell, Martí Genís… i fins i tot el futur Papa Silvestre II, Gerbert d’Aurillac. Va arribar a assolir el grau d’Universitat de Estudi General de Ciències i Humanitats fins que Felip V l’abolí per traslladar-la a Cervera.
La Revolta dels Segadors a mitjans del S.XVII va protagonitzar un episodi sagnant a la Plaça del Pallol. En aquest espai separaven el gra de la palla i per això li deien Plaça del Blat. El desordre va esclatar amb una colla vinguda de Barcelona anomenats “ànimes del purgatori”. Per començar obriren les portes de la presó al crit de “visca lo rei y muiren los traïdors”. Segons diversos relats, calaren foc a les portes de algunes cases i un cop a dins van sostreure mobles i feren una gran falla al carrer. Diuen que van rebentar les botes dels cellers i es formà un riu vermell de vi carrer avall, igual com a la gola dels assaltants. Sonaren trets, hi hagué un ferit. Un grup contrari de pacifistes religiosos amb un Sant Crist al davant es van reunir a la Catedral per anar a calmar la protesta i ja els tenim en processó riera amunt cap a la plaça. Els revoltats s’havien fet forts amb pagesos de refresc i feren una nova barricada de mobles. Es preveia un xoc massa fort i la processó decidí fer-se enrere i accedir a la plaça disgregats i per altres vies. Les autoritats intervenen per contenir el conflicte armat. Però els segadors no cedeixen, al contrari volen assaltar les arques del municipi. Tots els campanars toquen a rebat per mobilitzar els defensors de la ciutat al crit de “tots al Call Nou! Volen assaltar el Calvari”. Enfrontaments i trets. Un xafastre.
Els cadastres aporten molta informació sobre el nombre de ocupants i el seu mitjà de vida. El de 1716 ja es dibuixa el plànol del carrer. Tot es va regulant per mitjà dels funcionaris que fixen les taxes segons la categoria de cada finca, des de 7 fins a 30 lliures l’any. Hi havia 7 botigues diferents i 3 casals grans, entre ells la Casa Ferreres (actual Casa Comella), propietat del Baró de Savassona, amb 3 botigues als baixos. Al cadastre de 1831 ja son 37 famílies amb 197 habitants. Apart de nobles, clergues, mestres i estudiants, vídues, cuineres i minyones i trobem una llarga i variada llista d’oficis: blanquejador, adober, daguer,llauner, traginer, droguer, confiter, 2 torners, 2 pastissers, 2 teixidors, 3 sastres i 3 sabaters, També n’hi consten alguns de molt curiosos: un fabricant de cordes d’espart i de boga per cadires, un daurador de retaules i un manufacturer de mitges i mitjons. Hi viu a demés en Francesc Puget, fundador d’una rellevant nissaga de telers i tintorers Ter amunt, immortalitzat per Josep Pla al llibre “Un Senyor de Barcelona”. La societat evoluciona i el 1854 s’esmenten altres professions liberals: 2 advocats, un escrivà, un procurador de tribunals i un administrador de finques. S’hi instal·len oficis i negocis diferents dels que hi havia a nivell de plaça: pintor de brotxa, mestre d’obres, 3 forns, botigues de ciris, mel i confitures, de grans i llegums, 2 bodegons i 2 tabernes, 6 sabateries i 4 sastres. Ja el 1920 tenim constància de moltes altres botigues i tallers, entre ells 3 forns de pa, un llauner,una farmàcia, 3 cadiraires, 2 fusters fabricants de mobles, un venedor de roba sarja i un antiquari. A destacar la peculiar combinació de negocis d’en Joan Anglada, procurador de tribunals i carnisser, molt bona! Com havia canviat tot, ja no quedava ni rastre de tots aquells peraires…
Un altre edifici digne de menció es la seu modernista de Xocolates Arumí. Tot comença amb l’arribada del bisbe Strauch a Vic l’any 1812, amb un seguici on figura el cuiner Felip Cidera. Se’l coneixerà com a Felip de Palàcio. Acabarà esdevenint el mestre de cerimònies i cuiner del Palau del Bisbe per el seu coneixement en l’elaboració dels menjars adequats per les grans ocasions. Vet aquí que durant el conflicte del Trienni Liberal, Strauch prengué part pels monàrquics absolutistes i per aquest motiu els rivals constitucionalistes el segresten i l’afusellen el 1823. El seu successor és el bisbe Corcuera, que amb molt bon criteri manté el cuiner. Per mitjà d’un beneficiat catedralici, en Felip coneix la seva majordoma, la vídua Roca, sorgeix l’amor i es casen. El fillastre es diu Joan Arumí, un vailet espavilat que aprèn de pressa a treballar el cacau. A la cantonada de la Riera amb Sant Just hi fundaren la adrogueria de Can Felip de Palàcio, on elaboren i venen confits i xocolata… i d’aquí fins avui.
Fins a aquests dies, els únics encreuaments amb el Carrer de la Riera eren els curts trams de carrer de Sant Just i de Cassadors. La muralla seguia bloquejant el nostre carrer des de la Ramada a la Mare de Déu de les Neus. Em d’arribar al 1863 per que s’estiri Sant Just fins al Call Nou i al cap de 5 anys més ja arribava a les Rambles. Més tard, a inicis del S.XX, farà igual el Carrer de Cassadors, foradant la muralla amb un altre tram de carrer, el de Sant Josep. També la Plaça Major s’obrirà pas cap al Carrer Verdaguer enderrocant un Casal del Baró de Savassona en estat ruïnós i donant pas a la Casa Comella. El Carrer de la Riera es comunica així amb la ciutat a ponent i es posiciona com una de les vies principals del casc antic, columna vertebral de comunicació entre la Plaça del Mercadal i la zona de la Catedral.